L’arribada d’en LLuc

(8 de febrer de 2016)

L’hora de les bruixes arriba, són les 12 de la nit i no tinc cap dubte, estàs de camí, per fi vindràs “al otro lado de la piel”.

Els dolors són suaus i regulars, el teu pare i jo estem emocionats pel moment que s’acosta. Passejo tranquil·la per la casa preparant les coses per anar a Aura mentre el teu pare carrega el cotxe. Abans de sortir junts visitem els racons de casa, mirem on estaran les teves coses a partir d’ara, ens acomiadem de la vida entre dos per donar la benvinguda al trio.

Un cop a Aura, la Maria Teresa ens rep entre abraçades i paraules dolces. Amb el seu to de veu va generant un ambient tranquil i relaxat. Encara em sento activa, encenem l’espelma que hem pintat per donar-te la benvinguda, pengem el cartell que em vaig fer amb imatges, fotos i paraules de força… i sec entre contraccions i somnis a l’hamaca.

No tinc noció del temps, però els dolors ara no em deixen estar asseguda, el teu descens em demana verticalitat. Només dreta, agafada a la cinta que penja del sostre o recolzada a la barana de la paret aconsegueixo que el cos es relaxi… i llavors arriba l’aigua! M’estiro a la banyera mentre el teu pare em tira aigua ben calenta per la panxa, aconsegueixo descansar i fins i tot somiar. Et somio!

Em sento molt cansada. La Sofia i la Maria Teresa entren i surten, em parlen, m’animen, em cuiden, i ens deixen viure de nou tot el procés en intimitat. Les mirades, les carícies, les mans i les paraules del teu pare són la meva força. Estem plegats en això, t’esperem junts. En algun moment hi ha pors i dubtes, l’hospital apareix com a opció. Jo a cops sento que no hi vull anar, que és el meu moment, el nostre moment  i el vull seguir vivint així. A voltes sento que les forces m’abandonen i el “no puc” surt molts cops de la meva boca. Les pors, el dubte i la inseguretat m’envaeixen…

Però quan la Sofia clarament aposta per continuar endavant a Aura, unes noves forces m’arriben, desitjo tenir-te en braços i oferir-te un ambient càlid, segur i amorós. Després d’estar hores i hores dreta, les meves cames em demanen estirar-me, i mig estirada amb milers de coixins que m’ajuden a estar més vertical, les mans del pare i les llevadores, entre crits d’ànims i llàgrimes percebo el teu cos baixar. L’emoció als ulls del teu `pare em confirma que ja estàs aquí. Un darrer esforç agafant-me les cames, un darrer crit, una explosió d’emoció i et veig a sobre meu! Et toco, et petonejo, t’oloro… i just en aquest moment m’adono… t’estimo i sempre t’estimaré!

Benvingut a les nostres vides Lluc!!

- Magda  -

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>